Una mar de contes

En Pere sense Por

Imprimir

En Pere sense Por
En Pere sense Por 
 
Autor/a: 
Tipus: 
Data de publicació: 
  
 
H

i havia un noi anomenat Pere, que era molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina mena de cosa era ni si era com una mena de bèstia o d'herba o de pedra. Tenia moltes ganes de saber què era i un dia decidí anar-se'n pel món per veure si la trobava.

Caminant, caminant, se li féu de nit. Es trobava vora d'una casa i es féu càrrec de demanar-hi posada. Quan s'hi acostà, trobà molta gent que li aconsellaren que no hi anés pas, perquè hi havia la por que cada nit sortia. En Pere, tot content, digué:

- Precisament jo cerco la por, perquè m'agradaria conèixer-la.

La gent el va prendre per boig.

A la casa no hi havia ningú, i hi havia una taula molt ben parada amb bon menjar i bon beure. En Pere va sopar i després se'n va anar a dormir. Així que va haver apagat el llum, començà a sentir un catacric-catacrec, com d'ossos de mort, i ben aviat varen començar a caure del sostre, ossos i més ossos.

En Pere es va llevar, els va agafar i s'hi posà a jugar a bitlles.

A mig jugar va caure un cap de mort, i en Pere, que de tant jugar havia agafat set, el va agafar, se'n va anar al banc de càntirs, va omplir la calavera d'aigua i la féu servir de got. De seguida es va sentir un gran soroll de cadenes, i uns gemecs i crits esfereïdors, i en Pere va cridar:

- Qui vulgui res, que vingui!

Tot seguit es va presentar un home petitet, petitet, a qui en Pere preguntà què volia, i ell li contestà que havien fet unes obres a la casa i que no les havien pagades, i que moltes de les teules i rajoles eren seves i que les volia. En Pere li digué que se les podia emportar, però que el deixés dormir tranquil perquè tenia son. Es presentaren tota una colla d'homenets, que varen arrencar les rajoles i les teules que eren seves i se'n varen anar.

L'endemà tothom preguntava a en Pere com havia passat la nit, i aquest els explicà el que li havia passat. I en aquella casa ma més no s'hi va sentir soroll, i el seu amo, de content, va donar a en Pere una bossa de diners.

En Pere es tornà a posar en camí i a tothom que trobava preguntava:

- No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? perquè la voldria conèixer!

I la gent el prenia per beneit. Va trobar uns que li digueren:

- Aneu a posar a l'Hostal del Passerell, i sabreu què és por.

En Peret, tot seguit se n'hi va anar. L'amo era geperut, el va rebre molt bé i li donà un gran sopar. Quan hagué sopat, li digué que li havia de tallar l'orella esquerra, car ell tallava una orella a tots els hostes que posaven a l'hostal, perquè havia de fer-se un ungüent per a poder-se guarir el gep de l'esquena, i necessitava per fer-lo tres-centes orelles esquerres, i que ja només n'hi mancava una, que era la d'en Pere. Aquest li replicà que no se la deixaria pas tallar, i que si es volia aplanar el gep, ja li aplanaria ell sense necessitat de cap ungüent, i li ventà un cop de porra al gep que li va rebentar, i de dintre en va sortir una grossa bossa de diners. El geperut quedà mort i en Pere se n'anà amb les dues orelles.

Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n'hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites més grosses que la plaça de braus. En Pere tenia gana i menjà una mica d'escudella d'una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot Barcelona. Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. Un d'ells digué:

- A mi m'han tret escudella de la caldera.

I un altre:

- A mi m'han escarbotat el pa.

I el tercer :

- A mi m'han agafat un cantonet de truita.

Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el que ho havia fet el farien xixina.

Quan se'n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure'l restaren parats i li digueren:

- No et fem por?

- Precisament això és el que jo voldria, que me'n féssiu, i, si voleu, ja me'n podeu anar a coure una mica de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és.

Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir del llit, i l'amo del llit on dormia en Pere hagué de dormir a terra.

L'endemà, al llevar-se, li digueren:

- Vols venir? Anem a matar enemics.

En Pere els seguí i es passaren el dia matant els enemics a mils de mils. Arribat el vespre, parlaren d'anar a dormir a casa, però en Pere digué que ell es quedava allí mateix, perquè així l'endemà podria començar més d'hora a tornar a matar enemics. Amb uns quants morts es féu com una barraca i es posà a dormir.

A mitjanit veié com una llumeta, cercà què era i es trobà amb una vellota que amb uns untets fregava el front dels enemics morts i els feia ressuscitar. En Pere la matà i li prengué la xicra dels untets. Quan tornaren els gegants els digué:

- Nosaltres sí que la fèiem bona; és clar que els enemics no s'acabaven mai, si nosaltres els matàvem de dia i una vellota amb uns untets els ressuscitava de nit.

I fil per randa els explicà el que havia vist. Els gegants no se'l van voler creure, però ell els digué que li tallessin el cap i que després l'hi tornessin a afegir i que amb els untets tornaria a quedar viu. Ho varen fer i, en efecte, quedà com abans, però els gegants no se'n donaven per prou convençuts. En Pere els proposà de fer la prova amb ells tres; s'hi varen avenir; els tallà el cap, però en tornar-los-els a afegir els el canvià l'un a l'altre i els posà el davant al darrera. Quan en tornar vius es varen veure d'aquella manera, els agafà una por tan gran que els tres varen morir. En Pere s'estirava els cabells perquè tothom tenia por, fins els gegants, i ell no en podia tenir.

Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se'ls del davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seva filla. La princesa que va saber que el gran desig d'en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit mentre dormia, el descotxà, posà al seu costat una greala d'aigua, hi donà un cop i esquitxà el ventre d'en Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i digué:

- Ara, si em moro no em sabrà greu perquè ja he sabut quina mena de manera de cosa era això de la por.

I tururut
el conte està acabat
i dalt de la porta
hi ha un fust,
s'ha acabat;
amén Jesús.

49.916 lectures

Imprimir
Administració