Una mar de contes

La rateta que escombrava l'escaleta

Imprimir

La rateta que escombrava l'escaleta
La rateta que escombrava l'escaleta 
 
Autor/a: 
Tipus: 
Data de publicació: 
  
 
H

Hi havia una vegada una rateta que cada dia escombrava l'escaleta i un dia es va trobar un dineret.

—Oh, quina sort que he tingut! I què en podria fer? Si em compro ametlletes em cauran les dentetes... I si em compro un llacet per la cueta? Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per posar-me'l a la cueta!!

I així ho va fer.

Va anar a casa la senyora Conilla i es va estar mirant molts llacets. Al final, es va decidir per un llaç de setí de color rosa.

—Sí, aquest sí que m'agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà — pensava la rateta—. Ui, no me l'emboliqui que me l'emporto posat!

Es va posar a la porta de casa seva per lluir el llacet. I aleshores va passar el senyor Ànec per davant seu. En veure-la tan bonica, li va dir:

—Ai, Rateta, Rateta, tu que ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

—No ho sé pas. A veure quina veu fas?

—Guac, guac, guac!

—Ui, que m'eixordes. No et vull per marit.

També hi va passar  el senyor Gall amb les plomes estarrufades que li va dir:

—Rateta, Rateta, tu que ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

—Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?

—Quiquiriquic!

—Ui, no, quin xivarri. No et vull per marit.

I el senyor Gall se'n va anar amb el cap cot. Després, va passar el senyor Gos, que també va ser rebutjat per la Rateta.

Al cap d'una estona va passar el senyor Ase que en veure la Rateta tan bonica no es va poder estar de dir-li:

—Rateta, Rateta, tu que ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

I la Rateta, fent-se pregar li va dir:

—Ai no ho sé pas, a veure quina veu fas?

—Ihà, ihà!

—Fuig, fuig, que m'eixordes!

Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes, va passar un senyor Gat pel seu costat que li va dir:

—Mèu, Rateta, tu que ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?
I la Rateta, fent-se l'estreta:

—Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?

—Mèu, marrameu!

—Sí, amb tu sí que em vull casar!

—Mèu, marrameu!

I així ho van fer. Ben aviat es van casar i van convidar tothom.

Aquell dia, mentre uns deien a la Rateta: «Vés amb compte amb aquest gat!», d'altres li advertien. «Vigila que, quan estiguis despistada, no et clavi queixalada!» la Rateta reia per sota el nas perquè només ella i el seu marit sabien el secret: aquell gat era vegetarià, no menjava rates!

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat.

136.244 lectures

Imprimir
Administració